Gerard Coll és Doctor en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor de la Universitat de Vic, on dirigeix el Centre d'Estudis Interdisciplinaris de Gènere. La seva recerca està centrada en temes de sexualitat i gènere. Ha publicat els llibres Dibuixant el gènere (Edicions 96, 2013), La carne y la metáfora. Una reflexión sobre el cuerpo en la teoría queer (Egales, 2012) i La voluntad y el deseo. La construcción social del género y la sexualidad (Egales, 2010). Amb en Miquel Missé ha editat El género desordenado. Crítica en torno a la patologización de la transexualidad (Egales, 2010).
Per situar-nos en l'entrevista, ens pots aclarir la diferència entre gènere i sexe?
A priori, la definició més estàndard seria que sexe té a veure amb la classificació dels nostres cossos, mascles i femelles, un tema purament biològic, mentre que gènere serien els elements culturals que donen significat a aquests cossos, com definim què és l’home i la dona, i què és masculí femení a nivell d’accions, activitats i formes de fer que estan al món. Per tant, sexe té a veure amb natura i gènere té a veure amb cultura. Però hi ha una perspectiva que comparteixo, que planteja que en el fons el sexe també és cultural, la idea que els nostres cossos es classifiquen com a macles i femelles també és cultural. No hi ha res en els nostres cossos que els faci classificables d’una forma imminent, sinó que és una cultura sexista que classifica els nostres cossos i els hi dona significat i crea les categories de mascle i femella. Per mi la categoria de sexe seria natura i cultura alhora perquè té una dimensió que és cultural perquè al final és llenguatge. La comparació seria com el color de la pell i el racisme, és a dir, és el racisme que crea la categoria blancs, negres i altres suposades races humanes. La cultura és la que dóna significat i rellevància a aquests trets.
Llavors, en les enquestes que normalment trobem masculí, femení i altres, no és una categoria, no va associat al sexe?
No hi ha una definició molt sistemàtica del què diem sexe i gènere moltes vegades a nivell de llenguatge popular i d’alguna forma a vegades es fa servir gènere perquè sembla més elegant que preguntar sexe. Sexe té altres connotacions com de desig i, per tant, a vegades fem servir gènere quan volem dir sexe, a vegades diem sexe quan volem dir gènere... a la pràctica trobem usos que no són del tot precisos.
Doncs, creus que no és interessant o important preguntar algú sobre el seu sexe o gènere?
Jo trobo que moltes vegades sobre aquests temes hi ha una sobre dimensió del paper del llenguatge com grans discussions, de com hem de parlar, de si hem de parlar de ELS i LES tota l’estona o de LES i ELS, només en femení o només en masculí, o si el llenguatge és important… Crec que a vegades aquesta discussió del llenguatge, que per mi ocupa massa espai, el què fa és despistar-nos de l’acció social que transforma pràctiques i ens acabem embolicant si hem de dir sexe o gènere, si hem de posar més categories o menys categories i com ha de ser el llenguatge políticament correcte des d’un punt de vista de gènere i acabem allà embolicades en una discussió terminològica que té sentit i és important però que a vegades es sobredimensiona.
Creus que hi ha prou coneixement sobre totes les etiquetes que sorgeixen?
No se si hi ha prou coneixement sobre aquestes etiquetes però no se si cal que n’hi hagi molt més. Per mi és un tema sobre quina és la estratègia política. És a dir, volem treballar des de entendre el que tenim en comú o volem treballar des de reforçar diferències? Per mi la clau és aquesta. Per mi el tema no és tant la homosexualitat sinó el desig. I com cadascú construeix el seu desig. No és tant la transsexualitat, que sigui travesti, genderqueer... Sinó com reflexionem col·lectivament sobre com tothom construeix la seva identitat de gènere. Per tant, les categories identitaries estan bé perquè visibilitzen, et poden donar un lloc al món i no és poc però reforçarles massa en allunya de la idea que plantejava de trobar punts en comú. El que fa és generar més trinxeres.
Ens podem identificar lliurement o encara estem pressionats i condicionats?
Sí, clarament vivim en un entorn on se’ns condiciona molt i encara hi ha unes categories identitaries que són les dominants i que hi ha un esforç social perquè ens encaminem cap a aquestes categories. Dit això, i aquí hi ha una lògica neoliberal de creació d’identitats, que a mi em fa dubtar que això que es veu com subversiu que cada vegada hi ha més entitats, etc.. Si realment és tant subversiu o en el fons entra en una lògica de societat de consum i la creació de petits grups, petits grups, petits mercats, petites comunitats... Tinc el dubte de que realment sigui el camí i de que sigui alliberador.
Això afecta a tot el món per igual o hi ha zones on el tema de les etiquetes no arriba tant o no tenen una cultura tant forta que els hi faci pensar tot això?
No conec molt a abast mundial. A nivell occidental està clar que hi és però a l’hora també cal veure que no està a tot arreu aquest debat. No està a totes les esferes socials, a tots els àmbits, per tant, també el problema que trobo es que acabem sobredimensionant uns debats que son d’una bombolla de la societat que està donant voltes quan la inmensa majoria de la gent viu bastant aliena a tot això. D’altre banda, en relació a les etiquetes volia plantejar que a vegades hi ha el risc de que fem servir aquestes etiquetes suposadament no normatives com subversions de la norma i acabem tenint una distància entre les persones subversives i persones normatives. Les persones que estem més enllà de les etiquetes i en canvi, hi ha gent que és super normativa. Per mí, en el fons ningú és normatiu, tu pots intentar ser-ho, aparentar… però en el fons ningú és del tot normatiu. Qui sembla més normatiu, tinc la teoria que és qui és menys normatiu. Llavors què fa a internet a la nit ningú ho sap. Per tant, des de la lògica de veure què tenim en comú, crec que és xulo també qüestionar la mateixa idea de norma i subversió i de veure que al final tothom té elements normatius i tothom té elements subversius. El qui sembla normatiu per darrere a vegades hi ha subversions i alhora el que sembla subversiu també respon a certes normativitats. Ningú està per sobre de les normes socials i tampoc ningú és capaç de complir-les cent per cent.
En el cas de les parelles que es separen i un membre de la parella canvia la seva orientació sexual, es canvia realment tant radicalment?
No es canvia radicalment, es necessiten molts anys a arribar al punt de reconèixer e desig que no podia assumir. A vegades ens cal molt temps per poder acceptar de canviar les parts del nostre desig o la nostra sexualitat com la gent que transita als 50 anys o es canvia de sexe als 50 anys. Per mi no es que hagi canviat la seva subjectivitat.
Per tant, mai trobarem la solució a aquesta dualitat que planteja Bauman?
No, no hi ha solució (riu).
Potser la solució recau en un mateix? Cadascú ho viu de maneres diferents...
Jo crec que la manera d’escapar d’aquesta contradicció és rebaixar les expectatives de que vol viure en parella i que vol dir tenir parella. I al final de que vol dir tenir relacions humans. L’expectativa de la relació d’amistat o d’amor com la recoloquem a un lloc més realista i alhora com acceptem que les relacions tenen molts matisos, passen per moltes coses. I, per tant, hi ha moments en les relacions que amb aquella persona no ens vindrà de gust veure’ns o ens veure’m malament. Però com ho fem perquè el vincle pugui sobreviure en aquest període. Per tant el tema està en com ressituem les expectatives de les relacions, que mai havien estat tant altes, i com acceptem les rugositats de les relacions perquè no estiguem esperant sempre l’estímul d’energia continua que és el que ho fa impossible.
Malgrat el que es diu darrerament, les relacions per tota la vida són possibles?
Jo crec que cal distingir entre amistat i amor. Hi ha relacions, com les familiars, que encara es consideren per tota la vida. Es poden trencar però és més estrany. Què bé, no? En un entorn tant volàtil, amb tanta imprevisibilitat, tant canvi... sapiguem que hi ha relacions que es mantenen. I a les relacions familiars hi ha mil retrets darrere, mil incomprensions... Però sabem que hi són. Per tant, mantenim una societat que en gran part la família continua tenint l’element d’estructura que ho mante. I a nivell d’amistats està per veure. L’amor no el podem entendre del tot aïlladament de com mantenim la resta de relacions. Perquè al final, des d’un punt de vista psicoanalític és el mateix. Són relacions que ens uneixen. En una es folla en l’altra no es folla. Unes són mes explosives que les altres. Però al final te a veure amb quin tipus de vincle estalbim amb la gent que sentim. Sigui perquè compartim activisme, amistat, sexe o tot junt o per separat. Cal mirar les relacions en conjunt i pensar que no totes les relacions són volàtils perquè sinó és una bogeria. Hem de ser critiques i entendre que el tipus de relacions que ens donen estructura, continuïtat, compromís... des d’aquest punt de vista són revolucionaries.